Fins fa molt pocs anys sempre havia pensat que la meva generació era una de les més privilegiades en relació a les anteriors. No havíem hagut de viure els horrors d'una guerra, ni havíem patit cap crisi econòmica/financera de gran magnitut de manera que les nostres vides no tindrien cap ensurt de transcendència vital.
Què equivocat estava!
Fins i tot l'interminable progrés de l'economia del benestar, fonamentat com sap tothom sobre uns pilars molt inestables, donava una oportunitat a tot quisqui i fins i tot als que no "fotien ni brot". Aquesta vida còmoda, perquè negar-ho, però alhora monòtona i sense més preocupacions que atendre les necessitats vitals i poca cosa més, queda molt ben reflectida a la cançó "Les matins d'hiver" de Gerard Lenormand:
Mentre a Europa semblava que els fruits de l'economia del benestar mai s'acabarien, s'anaven succeint fets històrics. Primer va ser la caiguda del Mur de Berlín amb l'esfondrament del bloc soviètic, després la creació de l'EURO fins a arribar a LA GRAN CRISI, moment en què el somni de la vida fàcil i còmoda va quedar truncat bruscament.
Ara la caiguda del dictador Mubarak ens obre un panorama insospitat fins i tot per la pròpia CIA que va evidenciar amb les seves últimes declaracions no tenir ni idea del que estava passant allà.
La manera, ràpida i sense gaire violència, com sembla que acaba aquesta dictadura és el que més em fascina, em dóna esperança i alhora em fa reflexionar sobre una altra qüestió important: la dictadura dels diners, la imposada pels grans pesos pesants de l'economia financera, molt més perversa i infinitament més dolorosa per als que la pateixen.
M'explico: Ja fa temps que l'economia financera ha polveritzat el volum de l'economia real, la que realitzem tots amb el nostre treball diari en la producció de béns i serveis. Inicialment l'economia financera s'havia creat per ajudar o impulsar l'economia real i no pas per enfonsar-la com va acabar passant.
Sense entrar molt en detall s'ha de saber que diàriament es realitzen operacions en el món només en el mercat de divises per imports de 3,5 bilions d'euros (3,5 vegades el PIB anual de tot Espanya i el 35% del PIB anual de Estats Units). Si a això li sumem els volums realitzats en els mercat de renda variable, de Renda Fixa, d'opcions i futurs i en general de tots els productes que van portar a la ruïna a mig planeta com els explicats pel professor Leopoldo Abadia durant la crisi subprime (Mortgage Back Securities, Collateralized Debt Obligations, etc ..), puc assegurar que hem relegat l'economia real al món de la física quàntica, és a dir a la partícula més petita.
Les conseqüències de tot això són innombrables però en citaré una que el meu amic Esteve no s'ha cansat de repetir als polítics i empresaris brasilers: l'economia financera ha fomentant l'especulació del sòl mitjançant l'efecte multiplicador dels diners que explico més avall. Com és ben sabut, això ha provocat una pujada de preus del sòl industrial deixant fora de mercat a moltes empreses implantades a l'àrea metropolitana de Barcelona fomentant la seva mort a foc lent i la seva futura deslocalització.
Podem acabar amb aquesta dictadura financera?
La revolta d'aquests joves egipcis m'està suggerint que sí que podem i al marge que pugui esperar per altres pobles la propagació d'aquest mateix tsunami benefactor, no menys espero per al nostre que algun dia puguem tornar a veure la nostra Economia Real parlar de tu a tu amb la Financera.
L'efecte multiplicador
L'efecte multiplicador dels diners és la capacitat que té el sistema bancari d'un país de reproduir la quantitat de diners existents a l'economia a través del crèdit.
Fins fa una setmana, una persona/empresa que dipositava 100 euros al seu c/c estava permetent al seu banc/caixa de concedir un préstec a un altre client de 94 euros (la diferència, 6 euros, és el coeficient que es guardaven sense poder assumir risc). Al seu torn el que rebia aquests 94 euros els podia ingressar al seu c/c i una altra vegada l'entitat financera podia repetir el procés donant així un efecte multiplicador als diners.
Com és ben sabut, aquest efecte és en part culpable de la ruïna d'un nombre important d'entitats bancàries i com a conseqüència, a tot el món s'estan prenent decisions arran dels acords de Basilea III per reforçar la solvència del sistema financer mundial. Per reduir l'amplitud de l'efecte multiplicador, el Govern d'Espanya, acaba de modificar aquest coeficient de Caixa obligant a mantenir totalment segurs 8 de cada 100 euros als Bancs i 10 de cada 100 euros a les caixes. Això comportarà sens dubte una major seguretat al conjunt del sector financer però no canviarà de cap manera la situació de dictadura abans comentat.
Esperança és el que m'emporto dels meus recents viatges per Brasil ja que tant bancs, empresaris com polítics semblen haver après la lliçó i l'únic efecte multiplicador del qual volen sentir parlar és el de veure multiplicar la creació de petites i mitjanes empreses per a poder consolidar la seva classe mitjana mitjançant la generació i distribució de riquesa del seu país.
De la mateixa manera que països com Alemanya avui en dia estan ben introduïts a la Xina, crec que per proximitat cultural els toca als països de la Mediterrània fer el mateix a Amèrica del sud i constatar així que no són només bons jugadors de futbol.
Encara que les grans companyies ja han iniciat aquest procés, queda molt camí per recórrer per part de les Pimes que ara tenen una oportunitat única per a internacionalitzar-se.
Què us sembla si entre tots iniciem el retorn cap a l'economia real?
