Amnistia Fiscal (II): sortir de l’armari

En el meu article del 13/7/12 van quedar poc clars alguns temes importants que podien fer dubtar si era convenient acollir-se o no a la regularització fiscal que ofereix el govern fins el proper 30/11/12.

A meitats de setembre es van filtrar a la premsa les primeres xifres sobre l’avanç de l‘amnistia i es va saber que només hi havien acudit uns 50 milions d’euros (un 2% de la previsió de recaptació de 2.500 milions d’euros). Això ens podria fer arribar a la conclusió precipitada de que l’amnistia fiscal és un autèntic fracàs. Estic convençut que ho serà a nivell recaptatori però no tant pel que fa a la xifra de patrimoni regularitzat i per  això s’ha d’analitzar el que ha passat en altres països que han passat per  la mateixa situació.

En primer lloc i per experiències anteriors, s’ha de preveure que la gent acudeixi massivament a la “cita” a última hora. Itàlia per exemple, que tenia un objetiu de repatriació de 300.000 milions d’euros que suposava una recaptació de 15.000 milions d’euros, al final del procés va acabar amb una repatriació de 104.000 milions d’euros i “només” 5.600 milions de recaptació. Encara que tot el procés es va allagar en el temps, més del 80% del total hi va acudir a la primera crida durant les últimes setmanes. El nostre és el proper 30 de novembre però és fàcil imaginar que el govern allargui els terminis a partir d’aleshores degut als col.lapses que haurà d’afrontar Hisenda.


Per tot això, vull aclarir alguns punts que, per no disposar de tota la informació,  van quedar pendents en el meu escrit anterior:

1º) Recurs contra l’amnistia:

El PSOE ha interposat un recurs de possible inconstitucionalitat contra l’amnistia fiscal NOMES, i això és important remarcar-ho, en l’apartat que fa referència a aflorar diners en efectiu. Això significa que en relació a tota la resta (comptes i altres béns situats a l’exterior), l’amnistia avançarà a pas ferm.

2º) Declaració Universal:
Durant  els propers mesos el govern aprovarà la “Normativa de lluita contra el frau fiscal”, que obligarà a partir del primer trimestre del 2013 als titulars de béns a l’estranger a fer una Declaració Universal de béns per autoretratar-se. Amb quin objetiu? Per a que quedi clar que tot bé o compte corrent que a partir d’aquesta data no s’hagi declarat ja no estarà prescrit.

Exemple: Tinc un compte  corrent des d’abans del 2007 amb 100.000 euros a USA i mai he declarat ni el seu import de capital ni els rendiments obtinguts. Si d’acord amb la llei declaro aquest compte, en ser anterior al 2007 el capital haurà prescrit i només hauré de rendir comptes pels rendiments obtinguts. Però si decideixo no regularitzar, si fos descobert, el Govern pretén efectuar un recàrrec del 150% del capital i els rendiments obtinguts en els últims 5 anys. Sens dubte aquest punt generarà pol.lèmica per les seves possibles interpretacions.

3º) ¿Com fer el pagament de la regularització des de l’exterior?
Es recomana que si algú que està en procés de regularització  vol fer el    pagament des de fora, primer faci la transferència a la seva gestoria i que aquesta  presenti el mateix dia la declaració per via telemàtica. Si es fes  directament a Hisenda s’incurriria en el “risc hipotètic” de no haver regularitzat oficialment prèviament i es trobaria en terreny relliscós.

4º) ¿Què fer en cas de que surti una quota a retornar?

Al meu anterior escrit veia més factible que, degut a la crisi financera i als forts retrocessos dels principals mercats mundials, la gran majoria de quotes calculades per l’IRPF fossin “A tornar”. A més d’un li haurà passat pel cap pensar: Què faig? Bé doncs, la regularització especial posada en marxa només contempla quotes positives de manera que si surt negativa només podríem regularitzar via la “declaració complementària clàssica”.

Imaginem que en una declaración hipotética sortissin els resultats següents: quota líquida: -100 pel 2008, +200 pel 2009 i -300 pel 2010. Per tal d’evitar que cap inspector interpretés lliurement el mètode de càlcul de la quota a pagar i en conseqüència reduïr el risc de revisions inútils, s’hauria de fer una declaració especial per l’any 2009 (per ser positiva) i una de les dues alternatives següents per als altres dos años (els negatius):

(a) Declaració complementària clàssica, on s’haurien d’impugnar les declaracions presentades en anys anteriors per tal de compensar aquestes noves minusvàlues en els següents quatre exercicis.

(b) No fer res ja que no hi ha cap obligació de presentació si és negativa. L’únic és que seria millor tenir un certificat de l’assessor fiscal especificant els càlculs realitzats així com tota la documentació que ho recolza.

Apart de l’IRPF presentat mitjançant una de les dues maneres (especial/clàssica) s’hauria d’esbrinar quin import s’hauria d’ingressar per l’Impost de Patrimoni de l’any 2007 (tota Espanya) i del 2011 (només algunes de les comunitats autònomes). En el cas de que sortissin quotes negatives tots els anys i a més no haver de pagar Impost de Patrimoni per no arribar als mínims, amb la declaració universal n’hi hauria prou per a completar la regularització.

5º) Com afronten les entitats bancàries la fi del secret bancari suís?

Aquests darrers mesos estic preguntant a tots els meus contactes de grans bancs privats d’Europa, però sobretot de Suïssa, sobre la seva posició davant la data ja establerta de la fi del seu secret bancari (1/1/2013) i la majoria ho tenen molt clar :
(1) No acceptar cap client que no estigui en regla amb la seva hisenda pública.

(2) Convidar a marxar tots aquells que vulguin continuar en la seva situació d’“anonimat”, per molts diners que puguin mantenir als seus comptes. Encara que no sembli gaire creible, això és exactament el que està passant i seguirà passant! El camí emprès per gran part de les entitats helvètiques és de no retorn i està clar que tard o d’hora seguiran els mateixos passos d’altres països europeus que fins el 2017 seguiran gaudint d’un secret bancari, com pot ser Luxemburg i Austria.

Conclusions finals:

Ja no hi ha cap argument que faci pensar que és millor no acollir-se a l’amnistia fiscal especial o clàssica, encara que sempre podem trobar alguna excepció que confirmi la regla. Les retencions de l’ordre del 35% que ja s’estan aplicant els països on es pot buscar “aixopluc” junt amb les comissions bancàries més altes aplicades, no compensen en absolut el fet de no acudir a la regularització.

El món sencer ha fet la seva aposta cap a una major transparència i l’eliminació de l’evasió d’impostos, amb la finalitat de que tots cumplim per igual amb el nostre deure tributari, el que per justícia és una bona notícia. No obstant, això obligarà els interessats a fer números durant els propers mesos, segurament per adonar-se que els surt a compte sortir de l’ armari.