Amnistia Fiscal (II): sortir de l’armari

En el meu article del 13/7/12 van quedar poc clars alguns temes importants que podien fer dubtar si era convenient acollir-se o no a la regularització fiscal que ofereix el govern fins el proper 30/11/12.

A meitats de setembre es van filtrar a la premsa les primeres xifres sobre l’avanç de l‘amnistia i es va saber que només hi havien acudit uns 50 milions d’euros (un 2% de la previsió de recaptació de 2.500 milions d’euros). Això ens podria fer arribar a la conclusió precipitada de que l’amnistia fiscal és un autèntic fracàs. Estic convençut que ho serà a nivell recaptatori però no tant pel que fa a la xifra de patrimoni regularitzat i per  això s’ha d’analitzar el que ha passat en altres països que han passat per  la mateixa situació.

En primer lloc i per experiències anteriors, s’ha de preveure que la gent acudeixi massivament a la “cita” a última hora. Itàlia per exemple, que tenia un objetiu de repatriació de 300.000 milions d’euros que suposava una recaptació de 15.000 milions d’euros, al final del procés va acabar amb una repatriació de 104.000 milions d’euros i “només” 5.600 milions de recaptació. Encara que tot el procés es va allagar en el temps, més del 80% del total hi va acudir a la primera crida durant les últimes setmanes. El nostre és el proper 30 de novembre però és fàcil imaginar que el govern allargui els terminis a partir d’aleshores degut als col.lapses que haurà d’afrontar Hisenda.


Per tot això, vull aclarir alguns punts que, per no disposar de tota la informació,  van quedar pendents en el meu escrit anterior:

1º) Recurs contra l’amnistia:

El PSOE ha interposat un recurs de possible inconstitucionalitat contra l’amnistia fiscal NOMES, i això és important remarcar-ho, en l’apartat que fa referència a aflorar diners en efectiu. Això significa que en relació a tota la resta (comptes i altres béns situats a l’exterior), l’amnistia avançarà a pas ferm.

2º) Declaració Universal:
Durant  els propers mesos el govern aprovarà la “Normativa de lluita contra el frau fiscal”, que obligarà a partir del primer trimestre del 2013 als titulars de béns a l’estranger a fer una Declaració Universal de béns per autoretratar-se. Amb quin objetiu? Per a que quedi clar que tot bé o compte corrent que a partir d’aquesta data no s’hagi declarat ja no estarà prescrit.

Exemple: Tinc un compte  corrent des d’abans del 2007 amb 100.000 euros a USA i mai he declarat ni el seu import de capital ni els rendiments obtinguts. Si d’acord amb la llei declaro aquest compte, en ser anterior al 2007 el capital haurà prescrit i només hauré de rendir comptes pels rendiments obtinguts. Però si decideixo no regularitzar, si fos descobert, el Govern pretén efectuar un recàrrec del 150% del capital i els rendiments obtinguts en els últims 5 anys. Sens dubte aquest punt generarà pol.lèmica per les seves possibles interpretacions.

3º) ¿Com fer el pagament de la regularització des de l’exterior?
Es recomana que si algú que està en procés de regularització  vol fer el    pagament des de fora, primer faci la transferència a la seva gestoria i que aquesta  presenti el mateix dia la declaració per via telemàtica. Si es fes  directament a Hisenda s’incurriria en el “risc hipotètic” de no haver regularitzat oficialment prèviament i es trobaria en terreny relliscós.

4º) ¿Què fer en cas de que surti una quota a retornar?

Al meu anterior escrit veia més factible que, degut a la crisi financera i als forts retrocessos dels principals mercats mundials, la gran majoria de quotes calculades per l’IRPF fossin “A tornar”. A més d’un li haurà passat pel cap pensar: Què faig? Bé doncs, la regularització especial posada en marxa només contempla quotes positives de manera que si surt negativa només podríem regularitzar via la “declaració complementària clàssica”.

Imaginem que en una declaración hipotética sortissin els resultats següents: quota líquida: -100 pel 2008, +200 pel 2009 i -300 pel 2010. Per tal d’evitar que cap inspector interpretés lliurement el mètode de càlcul de la quota a pagar i en conseqüència reduïr el risc de revisions inútils, s’hauria de fer una declaració especial per l’any 2009 (per ser positiva) i una de les dues alternatives següents per als altres dos años (els negatius):

(a) Declaració complementària clàssica, on s’haurien d’impugnar les declaracions presentades en anys anteriors per tal de compensar aquestes noves minusvàlues en els següents quatre exercicis.

(b) No fer res ja que no hi ha cap obligació de presentació si és negativa. L’únic és que seria millor tenir un certificat de l’assessor fiscal especificant els càlculs realitzats així com tota la documentació que ho recolza.

Apart de l’IRPF presentat mitjançant una de les dues maneres (especial/clàssica) s’hauria d’esbrinar quin import s’hauria d’ingressar per l’Impost de Patrimoni de l’any 2007 (tota Espanya) i del 2011 (només algunes de les comunitats autònomes). En el cas de que sortissin quotes negatives tots els anys i a més no haver de pagar Impost de Patrimoni per no arribar als mínims, amb la declaració universal n’hi hauria prou per a completar la regularització.

5º) Com afronten les entitats bancàries la fi del secret bancari suís?

Aquests darrers mesos estic preguntant a tots els meus contactes de grans bancs privats d’Europa, però sobretot de Suïssa, sobre la seva posició davant la data ja establerta de la fi del seu secret bancari (1/1/2013) i la majoria ho tenen molt clar :
(1) No acceptar cap client que no estigui en regla amb la seva hisenda pública.

(2) Convidar a marxar tots aquells que vulguin continuar en la seva situació d’“anonimat”, per molts diners que puguin mantenir als seus comptes. Encara que no sembli gaire creible, això és exactament el que està passant i seguirà passant! El camí emprès per gran part de les entitats helvètiques és de no retorn i està clar que tard o d’hora seguiran els mateixos passos d’altres països europeus que fins el 2017 seguiran gaudint d’un secret bancari, com pot ser Luxemburg i Austria.

Conclusions finals:

Ja no hi ha cap argument que faci pensar que és millor no acollir-se a l’amnistia fiscal especial o clàssica, encara que sempre podem trobar alguna excepció que confirmi la regla. Les retencions de l’ordre del 35% que ja s’estan aplicant els països on es pot buscar “aixopluc” junt amb les comissions bancàries més altes aplicades, no compensen en absolut el fet de no acudir a la regularització.

El món sencer ha fet la seva aposta cap a una major transparència i l’eliminació de l’evasió d’impostos, amb la finalitat de que tots cumplim per igual amb el nostre deure tributari, el que per justícia és una bona notícia. No obstant, això obligarà els interessats a fer números durant els propers mesos, segurament per adonar-se que els surt a compte sortir de l’ armari.

 

Amnistia fiscal (I): la polèmica està servida!

El passat 30 de març va entrar en vigor la polèmica amnistia fiscal i des d'aleshores s'han llegit i escoltat inifinitat de crítiques degut a la injustícia que aquesta mesura representa per al ciutadà del carrer, que ha de pagar religiosament els seus impostos mentre pateix aferrissades retallades per part de l'Administració, situació que encar s'agreujarà més amb el dramàtic ajust històric recentment anunciat per Rajoy.

Tristament, al meu entendre aquests esforços que s'estan imposant a la població només serviran per intentar complir amb l'objectiu de reducció del dèficit dictat des d'Europa però dubto que contribueixin a millorar la posició competitiva d'Espanya a llarg termini ja que no abarca cap reforma estructural (reforma fiscal, laboral, educació, pensions, redimensionament dràstic del sector públic, etc). .

Per ampliar informació recomano la lectura de l'informe

https://docs.bankinter.com/stf/plataformas/broker/analisis/home/nota_especial.pdf

Però continuem amb el tema d'avui.

El Govern té especial interès en que l'amnistia fiscal tingui èxit ja que amb ella pretén augmentar la recaptació en 2.500 milions d'euros equivalent, segons les seves pròpies estimacions, a un aflorament d'uns 25.000 milions d'euros.

Al marge d'estar o no d'acord amb aquesta amnistia fiscal analitzem en detall les seves principals característiques per veure les seves possibilitats d'èxit i per tant apropar o allunyar l'objectiu de rebaixa del dèficit públic que persegueix.

Amb aquesta amnistia fiscal es permet aflorar rendes o béns no declarats fins al proper 30 de novembre, pagant un tipus del 10% i sense imposar cap sanció ni "possibilitat" de patir un procés penal per delicte fiscal.

L'amnistia afecta només l'IRPF, IRNR (IMPOST RENDA NO RESIDENTS) i IS i no és vàlida pel Patrimoni, IVA, ITP ni Successions i donacions, que s'han d'aflorar mitjançant la regularització ordinària. 

Donat el poc èxit que ha tingut des de la publicació degut a la seva poca claredat, el 27 de juny el Ministeri d'Hisenda va publicar un nou informe d'aclariments (veure a Google "Informe declaración tributaria especial")

¿Què permet regularitzar?

1)   COMPTES BANCARIS I BÉNS SITUATS FORA D'ESPANYA

Hisenda permet regularitzar la situació fiscal de totes les persones/entitats que puguin acreditar titularitat anterior a l'1 de gener del 2008 i hauran de contribuir només pels rendiments dels seus béns en els últims quatre anys, quedant exempts tots els corresponents a exercicis prescrits (anteriors a 2007) . Es tributarà un 10% pels rendiments obtinguts en els 4 últims exercicis fiscals i no són exigibles sancions, interessos ni recàrrecs.

Per exemple, si al tancament del 2007 un defraudador tenia un milió d'euros en negre i ha obtingut una rendibilitat del 2% anual (20.000 euros) durant els anys 2008,2009 i 2010 haurà de pagar 6.000 euros per "blanquejar" els seus 1.060.000 euros (10% X 60.000 euros). No obstant, donada la crisi financera i els forts retrocessos dels principals mercats mundials, veig molt més factible que la cartera d'aquest defraudador des del 2008 hagi sofert pèrdues pel que és molt possible que molta gent  pugui regularitzar la seva situació sense haver d'ingressar res a Hisenda. La recaptació efectiva per tant serà molt inferior al 10% previst inicialment però en canvi potser tingui molt més èxit i permeti que Tributs pugui ampliar la seva base de recaptació a partir de 2013 .

Un cop acabat el termini per acollir-se a l'amnistia fiscal, el Govern amenaça amb un enduriment del règim sancionador per a les rendes no declarades i de noves mesures anti-evasió fiscal. Entre gener i març 2013 Hisenda obrirà una altra finestra per a qui vulgui fer una declaració patrimonial informativa universal. Tot aquell que no declari els seus béns perdrà l'actual situació de prescripció amb el risc d'haver de pagar recàrrecs del 150% en cas de ser descobert pels actuals acords bilaterals ja posats en marxa a Europa (veure article http://blog.kernanheinz.es/2011/10/secreto-bancario-suizo-en-vias-de.html).

2) DINERS EN EFECTIU

Es permet regularitzar els diners en metàl·lic, pel qual "serà suficient manifestar ser titular abans del 31/12/2010 i ingressar-los en un compte bancari de la UE o d'un altre Estat de l'Espai Econòmic Europeu que hagi subscrit conveni amb Espanya per a evitar la doble imposició internacional amb intercanvi d'informació", a més de pagar el 10% a Hisenda.

Malauradament això obre la porta a l'anomenat "rentat de diners" que consisteix en que qualsevol persona o empresa introdueixi en els circuits del sistema financer (normalment bancs) els diners obtinguts de forma il·lícita (tràfic d'armes, drogues, tràfic de persones, finançament del terrorisme, delictes contra el sistema financer, etc.), activitat contra la qual Europa porta molt anys lluitant amb eines clares i contundents.

En aquest sentit s'ha filtrat que los bancs han rebut una carta on se'ls suggeria que passessein per alt les operacions que no siguin “clarament sospitoses” d'estar relacionades amb activitats il.lícites oferint-los el suport públic en cas que no lles arribin a “diferenciar” .

Veient que la gran majoria d'entitats espanyoles no han destacat precisament per la seva bona praxi i fins i tot tenen obert algun expedient sancionador per possibles irregularitats en la comercialització de productes financers (vegeu fons immobiliaris, productes estructurats, participacions preferents o accions) molt em temo que puguin tornar a acceptar diners d'origen dubtós i això segur que serà un altre problema de divergències amb Europa.

3) ESTRUCTURES FISCALS INTERNACIONALS

L'amnistia també permet regularitzar les estructures creades on intervenen participacions de societats situades en diversos països, alguns tan "exòtics" com Bahames o altres paradisos fiscals i on el beneficiari final del muntatge queda totalment camuflat. En aquest cas  els infractors també poden regularitzar la seva situació i tenen fins a finals de l'any 2013 per a desfer aquestes estructures justificant així la titularitat del patrimoni regularitzat i reprendre així el camí correcte

4) RESIDENTS ESPANYOLS QUE HAN TREBALLAT A L'EXTERIOR

Es pot donar el cas de persones residents actualment a Espanya però que en el passat hagin treballat en un altre país i hagin acumulat un patrimoni allà. Encara que aquestes persones haguessin pagat en el seu moment els seus impostos en aquests països, des de la seva tornada a Espanya haurien d'haver declarat les rendes produïdes per aquest patrimoni generat de forma totalment lícita. Si no ho haguessin fet, ara estan a temps de posar-se en regla amb la Hisenda espanyola

En qualsevol dels casos anteriors el contribuent ha de calcular el que li resulti més econòmic: fer la Declaració Tributària Especial (DTE) més coneguda com aministia fiscal pel procediment posat en marxa o bé optar pel sistema tradicional de regularització fiscal mitjançant liquidacions complementàries.

Encara que en cada cas s'hagin de fer els càlculs, a la vista de l'informe aclaridor tot indica que el nou sistema és clarament més avantatjós per als que puguin acreditar patrimonis ocults fiscalment ja prescrits i entenc que per aquesta via l'èxit d'aquí a final d'any està assegurat.

Per contra, les quotes resultants de la DTE no es poden ajornar o fraccionar mentre sí que es pot fer amb les quotes resultants de les declaracions complementàries.

Aclarir també que regularitzar no significa repatriar de manera que si els diners estan en un banc a l'estranger, s'hi poden quedar sense cap problema sempre que estiguin declarats.

Ho puntualitzo perquè segons el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) de juny, la novetat i sorpresa va ser la irrupció dels Bancs com un dels motius que treuen la son als espanyols (el 6è problema) i per primera vegada a la història pel 8,2% d'Espanyols «els Bancs» són el principal problema que té Espanya.

Aquesta desconfiança explica que ja hagin "emigrat" prop de 100.000 milions d'euros i que la Comissió Europea sigui en realitat qui hauria pressionat a Espanya a presentar el rescat bancari per evitar la retirada massiva de dipòsits de bancs espanyols i el possible contagi a altres països de la zona euro.

Efectivament en els últims mesos estem rebent nombroses peticions d'obertures de comptes a l'exterior a la recerca de més seguretat ja que això avui dia no suposa cap dificultat.

Què diuen els inspectors d'Hisenda?

Segons la seva opinió l'actual informe aclaridor no és vinculant i rebutgen la interpretació de no gravar el capital prescrit.

Davant d'aquesta manifestació, entenc que els contribuents jubilats tenen poques possibilitats de "represàlies" futures per part d'algun inspector d'Hisenda que tingui les seves pròpies directrius ja que ja no els poden fer aflorar gaires més rendiments.

Un altre cas és el d'un contribuent persona jurídica o física en actiu que continua en una activitat catalogada per Hisenda com dubtosa o inclosa en sectors poc transparents. Aquí sí que el fet d'acollir-se a aquesta amnistia i amb les actuals declaracions dels inspectors podria comportar més inspeccions futures a aquest col·lectiu. Però la meva impressió és que tot i així aquests sectors o col·lectius seguiran tenint les mateixes probabilitats d'inspeccions futures amb o sense amnistia.

Què diu l'oposició?

L'Audiència Nacional ha admès a tràmit el recurs que el PSOE va presentar fa uns dies en contra de l'amnistia fiscal amb l'objectiu de la seva immediata suspensió.

CONCLUSIONS:

Queda clar que l'objectiu d'aflorament inicial de 25.000 milions d'euros ha de ser molt superior per a que al final l'objectiu recaptador arribi als 2.500 milions d'euros ja que el tipus efectiu estarà sens dubte molt per sota del 10% anticipat.

La desconfiança sobre futures accions que es podrien prendre posteriorment contra els que s'acullin a l'aministia pot ser el seu únic escull tant per part dels inspectors com si prospera la demanda de suspensió per part del PSOE.

En relació als objectius perseguits crec que l'amnistia i tot Europa en el seu conjunt no deixa molt marge d'actuació per als que volen seguir en l'anonimat i per això crec que estem davant un moment històric en què tothom pot fer-se perdonar els seus pecats del passat.

El que si que ha quedat clar és que la polèmica està servida i encara ho pot estar molt més si no s'arriben a assolir els objectius recaptatoris previstos!

I per acabar, una mica d'humor:

CORRALITO: la gasela i el lleó

Últimament la paraula CORRALITO està en boca de la gent i no són poques les consultes que estem rebent sobre el tema. La possibilitat d'un hipotètic corralito a Espanya, impensable fa un any, sembla avui molt més probable.

Però, què és un corralito?

Si mirem la definició de corralito a la Wikipedia llegirem:

“Restricción de la libre disposición de dinero en efectivo de plazos fijos, cuentas corrientes y cajas de ahorros impuesta por el gobierno y que en el caso de Argentina se prolongó por casi un año y cuyo objetivo perseguido es evitar la salida de dinero del sistema bancario, intentando evitar así el colapso del sistema financiero del país”.

Hi ha qui fins i tot ha adoptat el terme corralito per a referir-se als bancs com a presons d’on els diners no es poden escapar. El que s’intenta evitar amb un corralito és que els bancs es quedin sense diners degut a una onada de pànic. El fenòmen que se produïria si gran part de los ciutadans d’España pensessin que el seu banc està a punt de fer suspensió de pagaments.

Si passegés pel carrer i veiés molta gent fent cua davant les oficines bancàries per a retirar els seus diners, és molt possible que de seguida me n’anés cap al meu banc a fer el mateix. I si fins aquell matí el meu banc no havia tingut problemes per donar resposta a les habituals retirades d’efectiu, a partir d’aquell moment en podria començar a tenir, i grossos!.

Què passaria amb els nostres estalvis?

Primerament hem de tenir clar que no hi pot haver corralito mentre estiguem dins de la zona Euro ja que el capítol IV de l’article 63 del tractat de la Unió Europea diu que “queden prohibides totes les restriccions als moviments de capitals entre Estats membres i entre tercers països” tot i que l’article 66 permet que davant d’unes “circumstàncies excepcionals” es puguin realitzar mesures de restricció de capitals només amb països tercers (fora de la Unió Europea) per una durada < 6 mesos.

Per tant, Espanya no pot decretar aquesta mesura unilateralment sense sortir prèviament de la Unió Monetària, el qual no interessa gens als nostres socis europeus per les importants pèrdues que suposaria per a les seves pròpies entitats i per tant hem de pensar que és poc provable que passi.

No obstant, suposant que s’arribés a aquesta situació i que el temut corralito es dués a terme, tots els actius com accions, bons, comptes corrents, dipòsits, fons d’inversió, plans de pensió, béns inmobiliaris i en general tots els actius d’empreses espanyoles dipositats a Espanya o a l’estranger canviarien de l’euro a l’antiga pesseta. Tot i que no tinc ni idea a quina taxa de canvi es faria, estic convençut que aquests actius denominats en pessetes valdrien com a molt la meitat del que valien abans de fer la conversió.

En canvi els fons d’inversió d’entitats estrangeres comercialitzats a Espanya, accions i bons d’empreses estrangeres denominats en euros o en altres divises i que seguissin a l´àrea de l’euro no es veurien afectats per aquest procés.

Si hi hagués un corralito teòricament mantindríem els diners però estarien “segrestats” al banc i només els podríem retirar de forma molt restringida fins que el govern aixequés la bretxa.

Probabilitats d’un corralito

Per a que es pugui donar un corralito s’han de produir els següents fets:

1) Retirades massives de diners de les entitats bancàries (superior al 30% dels dipòsits o 330.000 milions d’ euros)

La realitat que coneixem fins a març és que els 1,164 bilons d’euros existents en dipòsits van pujar 0,69% més respecte febrer i un 0,48% en relació a desembre. No obstant us puc dir que tenim un clar augment de peticions d’empresaris i clients per obrir comptes a l’exterior (procés extremadament fàcil avui en dia i sense necessitat de desplaçar-se) i conec alguns directius de bancs importants que estan col.lapsats. Tot això apunta, segons algunes fonts no contrastades, que des de març si que han començat a haver-hi retirades, encara que de moment d’imports no molt significatius.

2) Manca de confiança total sobre les garanties oferides per l’ Estat

Amb els diagnòstics falsos i/o maquillats quantitativa i qualitativament de la realitat del sector financer espanyol, del nivell de dèficit públic i de la situació real del país (veure crònica dels fets més avall), és impossible infondre confiança als agents socials i acreedors (el que anomenem el “mercat”) del nostre deute públic. Si continuem divulgant dades falses la nostra prima de risc no pararà d’augmentar des dels nivells actuals.

Hi ha molta gent que segueix confiant en que el Fons de garantia de dipòsits (FGD) pugui salvar els seus dipòsits d’imports inferiors a 100.000 euros però en realitat això no seria possible ja que senzillament avui per avui no té diners.

3) Manca de voluntat d’intervenció per part del BCE.

Encara que els bancs espanyols han perdut en els últims anys el 50% de les seves fonts de finançament (les que obtenien d’altres bancs al mercat interbancari i que se’ls ha negat per marca de confiança), aquest finançament ha estat cobert pel BCE de forma il.limitada i entenc que seguirà sent així en el futur (?).

La voluntat per part del Govern de voler salvar els bancs enlloc de deixar-los caure respon a un intent d’evitar el risc sistèmic (efecte dominó que es pot produir en caure una entitat i arrossegar totes les altres).

A dia d’avui no sabem exactament quina injecció total necessita el sector financer espanyol (es parla d’entre 50.000 i 160.000 milions d’euros). Necessitem doncs una xifra exacta, contrastada i absolutament definitiva.

Vista la resolució positiva d’altres crisis com el cas d’Islàndia (on es van assegurar els dipòsits i van deixar caure els bancs no viables) y donada la magnitud de l’import, crec que s’hauria d’analitzar el cost de deixar caure les entitats que no siguin viables (encara que assegurant els seus dipòsits per tal d’evitar un pànic general) i paral.lelament exigir responsabilitats civils i penals als gestors que hagin actuat fora de la llei. No oblidem que hi ha hagut molts gestors d’entitats que han fet molts diners via bonus, indemnitzacions suculentes, contractes blindats, etc. que ara formen part del seu patrimoni personal i que no sembla que tinguin intenció de tornar.

Deixar caure els bancs no viables seria una solució molt més ràpida, eficient i per descomptat molt més justa per a la població.

Posant tots els ingredients dins d’una coctelera arribem a l’obvietat de que estem més aprop d’un corralito que fa uns mesos, però malgrat això segueixo pensat que n’estem molt lluny i no ho dic perquè pensi que a partir d’ara ho farem tot bé sinó perquè l’actuació dels nostres gestors està totalment intervinguda des d’ Alemania.

Tot i això, ens haurem d’acostumar a seguir rebent notícies molt dolentes durant els propers 3-5 mesos fins que es produeixi el punt d’inflexió que fa tant de temps que esperem. El corralito només tindrà lloc a España si sortim de l’euro o si es desintegra l’euro i francament, després de més de 50 anys d’esforços a Europa per unir-nos després de la 2ª GM, dubto molt que els trets vagin per aquest camí.

Però per aquells que vulguin seguir dormint tranquil.lament, imagineu-vos que formeu part d’una manada de gaseles i que s’acosta un lleó. Com creieu que us salvareu: corrent més ràpid que el lleó? Nooooo, el que heu de fer és córrer més que les altres gaseles!

 

Crònica recent dels fets…

10/02/2012: BANKIA publica 309 milions de Beneficis per l’any 2011, així com una sòlida posició en solvència i capital: http://www.bankia.com/Ficheros/CMA/ficheros/Informe_resultados_4t.PDF

A dia d’avui es parla de més de 3.300 millones de pèrdues!

09/05/2012: Es parla d’injectar 7.000M euros addicionals de diner públic a Bankia: http://www.lavanguardia.com/economia/20120509/54291108142/bankia-fondos-publicos-intervenida.html

10/05/2012: BANKIA Nacionalitzada: http://lavanguardia.newspaperdirect.com/epaper/viewer.aspx

11/05/2012: El Govern anuncia que els ajuts públics de tot el sector bancari espanyol serà <15.000M euros: http://economia.elpais.com/economia/2012/05/11/actualidad/1336732500_702749.html

A dia d’avui es preveu que superaran amb escreix els 50.000 milions d’euros.

13/05/2012: Paul Krugman, premi nobel d’economia, pronostica al seu blog

(1) la sortida de Grecia de l’Euro abans d’un mes

(2) a continuació inici de retirades massives de diners dels bancs espanyols i italians

(3) la possibilitat d’un «corralito» i potser paral.lelament intervenció massiva del BCE per evitar el col.lapse dels bancs 

(4) dilema d’Alemania entre haver d’acceptar injeccions massives de capital a Espanya i Itàlia o declarar la fi de l’Euro. Estimulant, no? Link: http://krugman.blogs.nytimes.com/2012/05/13/eurodammerung-2/?smid=tw-NytimesKrugman&seid=auto

14/05/2012: Es transformen els 4.465 milions d’euros injectats pel FROB en accions ordinàries del Banco Financiero y de Ahorro (BFA, filial de Bankia): http://www.bde.es/webbde/es/secciones/prensa/info_interes/frob140512.pdf.

15/05/2012: Rèplica de Luís de Guindos a Krugman: La possibilitat d’un Corralito a Espanya no té cap sentit : http://www.publico.es/dinero/433209/guindos-la-posibilidad-de-un-corralito-en-espana-es-un-sinsentido

16/05/2012: Rèplica de Montoro a Krugman: “El corralito a Espanya és tècnicament impossible”: http://www.elmundo.es/elmundo/2012/05/16/economia/1337173898.html

16/05/2012: The Economist: “The corralito risk”: http://www.economist.com/node/21555972.

21/05/2012: Es revelen els noms de les dues auditores que valoraran els balanços del sistema bancari espanyol http://www.icnr.es/articulo.php?n=120521162131

23/05/2012: De Guindos quantifica en 9.000 M euros les injeccions necessàries a Bankia: http://www.hechosdehoy.com/guindos-ante-bankia-objetivo-de-transparencia-e-inyeccion-de-9000-millones-17541.htm

25/05/2012: Les injeccions previstes de Bankia es corregeixen fins a 19.000 M euros : http://economia.elpais.com/economia/2012/05/25/actualidad/1337950848_465874.html

Als espanyols els ha costat ja uns 500 euros a cada un o uns 2.000 euros per cada família de quatre membres.

25/05/2012: Bankia reformula els seus comptes i admet 2.975 millones de pèrdues: http://www.rtve.es/noticias/20120525/bankia-admite-perdidas-2979-millones-sus-cuentas-2011/531680.shtml

28/05/2012: L’Estat injectarà 30.000 milions d’euros més a Novagalicia, Catalunya Caixa y Banco Valencia: http://www.lamoncloa.gob.es/NR/rdonlyres/75BA29C6-252E-4790-923F-679AD371C452/204914/boln20120528.pdf

Avui 29/05/2012: Bankia torna a revisar les seves pèrdues fins a 3.318 millones: http://www.expansion.com/agencia/efe/2012/05/28/17296648.html

To be continued…

Només en pot quedar UN

La immortalitat ha estat sempre un somni de l'ésser humà, almenys així ho reflecteix l'àmplia literatura i cinematografia existent sobre el tema. Qui no recorda la pel.lícula "Els Immortals" protagonitzada per Sean Connery i Cristopher Lambert, que té com a únic argument que aquests homes immortals s'havien d'anar enfrontant i eliminant en combats individuals perquè al final només en podia quedar UN? L'últim supervivent tindria aleshores el privilegi de tornar-se mortal i aconseguir el que la immortalitat li havia negat durant els segles anteriors: tenir una vida "normal".

Doncs bé, amb l'excusa de ser TOO BIG TO FALL s'ha regalat als bancs l'elixir de la immortalitat (barra lliure al BCE, no acceptar quitances d'Estats en cas de pèrdues, obtenir diners públics quan hi ha mala gestió o quan hi ha malversació de fons, o simplement quan el negoci va malament). No obstant això, aquesta situació comporta un greuge comparatiu amb la resta dels mortals ja difícilment justificable de per si però totalment repudiable quan a més fan pagar els plats que ells mateix han trencat.

Per arribar a aquesta nova situació hem permès que es creessin uns Bancs massa grans per caure, uns Bancs que estan per sobre del bé i del mal , en definitiva uns Banc Immortals. Aquests, en agraïment a l'ESTAT protector, immortal per definició, els han promès la compra massiva del seu deute públic amb la permissibilitat del BCE, gràcies als prop de 500.000 milions d'euros que aquests bancs han aconseguit en la recent subhasta que el BCE ha realitzat a un tipus de l'1% i a un termini de 3 anys. En contrapartida, l'Estat tranquil·litza els bancs amb la promesa de recapitalitzacions si fos necessari o qualsevol altre ajut que es requerís en el seu moment. Però una cosa sí que ha quedat clara: els mortals no només no rebrem ajuts sinó que a més haurem d'assumir totes i cadascuna de les mesures "impopulars" que ja ens estan imposant.



Actualment el ministre d'Economia i competitivitat, Luis de Guindos, ha planificat que es fusionin totes aquelles entitats que tenen actius inferiors als 100.000 milions euros, és a dir totes menys el SANTANDER, BBVA, BANKIA, CAIXA BANK, SABADELL+CAM Y POPULAR.

Els mortals es pregunten: Per què a mi em deneguen el crèdit quan ells gaudeixen de liquiditat il·limitada tot i que tenen una pèssima solvència?

L'objectiu de les empreses és intentar perdurar a base de crear i fabricar bons productes i serveis per als seus clients. Elles saben que si no és així ningú sortirà a salvar-les en els moments durs que hauran d'afrontar. El moment actual és duríssim i les empreses estan tipes d'esperar que s'obri la tan esperada aixeta dels diners. Diuen que només un percentatge molt baix, inferior fins i tot al 20% de les peticions de finançament, són finalment acceptades pels bancs/caixes , perquè

1) aquests prefereixen destinar els fons rebuts a guarir les seves pròpies ferides
2) l'entitat o l'empleat de torn té altres prioritats/necessitats
3) a vegades l'empresari formula malament les seves sol.licituts de crèdit

Jo penso que per evitar el punt (1) el govern hauria d'obligar per llei que una quota mínim del diners aconseguits en les subhastes que realitza el BCE es destini al crèdit a empreses . Però elles s'haurien d'ajustar, això sí, als criteris exigits per rebre aquests fons.

En el segon supòsit s'hauria de posar uns mecanismes automàtics per penalitzar l'entitat en qüestió.

I pel que fa al tercer cas, dir que a vegades són els empresaris els que han de millorar la forma en què sol·liciten els diners que necessiten ja que a vegades s'obliden d'allò més obvi: Quants diners necessito? Per què els necessito? Com els tornaré? Si aquestes tres preguntes tinguessin unes respostes ben recolzades i justificades sigui per l'empresari o per l'empleat que presenta l'operació, la probabilitat d'aprovació augmentaria exponencialment ja que en la majoria dels casos és una persona qui sanciona la viabilitat del projecte i dictamina la sentència.

A continuació exposaré un cas recent que crec que ajuda a entendre millor l'anterior:

Acabem d'aprovar un préstec a 10 anys de 650.000 euros a una empresa propietària de diverses sales de cinemes per a (1) cancel·lar les últimes quotes que li quedava per pagar d'un leasing immobiliari començat l'any 2000 i (2) per invertir 470.000 euros en la digitalització de les seves sales de cinema i dotar l'empresa amb la millor tecnologia que la situarà en posicions capdavanteres i evitant d'aquesta manera ser escombrada pels seus competidors i perdurar en el temps.

Encara que aquesta empresa havia pagat religiosament totes les seves quotes durant els últims 11 anys sense cap devolució i només li quedaven les 6 últimes, la seva entitat bancària no havia estat capaç de trobar una solució! L'inadmissible és que aquesta no és una situació aïllada ja que massa sovint em trobo amb situacions semblants. Davant d'un entorn de menors ingressos operatius, la majoria de les empreses han vist com les seves necessitats conjunturals de més circulant es convertien en estructurals i no han aconseguit que el seu banc els adaptés el tipus de finançament adequat a la nova situació .

L'únic "problema" que tenia aquesta empresa és que la quota mensual que atenia des de feia 11 anys ja no era apropiada en un entorn de menors ingressos i havia minvat gran part del seu capital circulant que al seu torn li havia impossibilitat atendre algunes de les obligacions de l'empresa ... déjà vu?.

Quan aquest empresari va constatar que no podia continuar el procés inversor de la seva empresa, no va dubtar ni un segon a buscar una solució. Ara, gràcies a la concessió del nou préstec, aquesta empresa podrà de nou conciliar les seves obligacions de pagament en el curt termini, les obligacions envers els seus accionistes i continuar el procés inversor aturat per falta de liquiditat . A més, ja s'està plantejant obrir més sales de cinema, oferir millors serveis, contractar més personal ... tot amb l'objectiu de posicionar-se en una posició d'avantatge respecte els seus competidors, veritable recompensa dels emprenedors que han sacrificat el seu temps i els seus diners per a realitzar el seu somni.

L'administrador d'aquesta empresa, un excel·lent professional per cert, feia temps que ja havia demanat ajut a la seva entitat bancària (una de les immortals dit sigui de pas) però al cap de quatre mesos i davant la falta de resposta va seguir buscant fins a contactar amb nosaltres. Encara ara no arribo a entendre l'immobilisme d'aquestes entitats!

Abans d'acabar, no puc deixar de fer una breu menció a tots els afectats de participacions preferents que m'heu trucat durant els últims mesos. Com es diu en castellà, "mal de muchos, consuelo de tontos", però que sapigueu que s'estima que sou uns 500.000 a tot Espanya.

La Comissió Nacional del Mercat de Valors després de l'estiu passat va prohibir una pràctica habitual entre la clientela interna d'algunes entitats financeres que consistia en traspassar els títols de clients que volien vendre a altres clients, amb la futura promesa d'una alta rendibilitat "sense cap risc "i amb "immediata liquiditat", quan en realitat les valoracions d'aquests actius se situaven al voltant del 45% -50% del preu en què es tancaven aquestes operacions ... Com calificaríeu aquesta pràctica?

Quan va córrer la veu de que aquests títols no es podien vendre al preu comptabilitzat, es va començar a estendre el pànic i es va produir una allau d'ordres de venda. Les entitats es van veure aleshores obligades a reconèixer que aquests títols ja no valien el que indicaven els extractes dels clients.

Com haureu llegit, la majoria d'entitats han adoptat una de les tres alternatives que apuntava en el meu escrit del 7/6/2011. Sembla que la solució adoptada majoritàriament en els últims mesos ha estat la de canviar les participacions preferents per obligacions convertibles en accions o per un mix entre obligacions convertibles i subordinades (en aquestes obligacions tant el pagament del principal com els interessos, se situen en segon lloc després dels treballadors, obligacionistes normals, creditors, bancs per crèdits o Estat, en cas de problemes de pagament i el cobrament dels interessos es supedita al fet que els resultats de l'entitat siguin positius).

Les entitats aprofitaran l'avinentesa per fer signar una eximició de la seva responsabilitat i en un proper futur suposo que seran els jutges qui determinaran si hi va haver o no mala fe davant l'allau de demandes judicials que es van acumulant dia rere dia.

El problema és que quan es comencin a dictaminar les sentències d'aquí a uns quants anys, ningú se'n recordarà de què era una participació preferent ni dels bancs que les van promoure. L'únic consol és que els que decideixin lliurar batalla, estic convençut que al final sortiran vencedors.



Un cop acabat el procés de fusions bancàries no sé si en quedarà només UN o pocs però el que sembla clar és aquests romandran immunes operant en el mercat i gaudint de la seva condició d'Immortalitat . Quan finalment l'utilitzin per donar crèdit a aquells que ho necessiten per generar valor (aprenguem dels errors del passat), estic convençut que haurem arribat al final del túnel.

2012: Cap llum al final del túnel?

En una visió de conjunt, el 2011 ha estat un any molt complicat per a la sel.lecció d'actius. Qualsevol tipus d'inversió s'ha vist castigada en algun moment, fent que cap actiu semblés realment segur.

El 2011 s'ha caracteritzat per una succesió de shocks externs, moltes vegades impossibles de predir (terratrèmol de Japó, "primavera Àrab") i altres, fruit de la incapacitat dels polítics d'anteposar les decisions de cada moment als seus enfrontaments (sostre del deute a EE.UU. amb la conseqüent rebaixa de rating d'USA i temor a una desintegració de l'Eurozona).

Cada any he dedicat un article del meu blog a intentar predir el que passarà l'any següent tot i que som tots conscients de que aquest exercici d'elucubració mental no té gaire fiabilitat ja vingui de premis nobels, dels millors gurús o de qui sigui. Com que aquestes prediccions no són més que pures especulacions sobre el futur, encara que exposades de manera racional, aquest any he decidit no aventurar-me a fer pronòstics personals i m'estimo més adjuntar una carta publicada al FT i a El País d'Edouard Carmignac (fundador de la Gestora Carmignac Gestió) i enviada a Mario Dragi (President del BCE) que reflecteix el punt crític en el que ens trobem i la importància crucial del BCE per a resoldre aquesta situació.

"Muy señor mío,

¡Mis más sinceras felicitaciones! En apenas dos meses, ha borrado las desafortunados subidas de tipos de su predecesor, ha brindado a los bancos acceso ilimitado a financiación en euros y dólares y ha incitado a los Estados europeos a alcanzar un pacto fiscal de buena conducta como requisito indispensable para que el BCE preste un apoyo más decidido a los mercados de deuda pública de los países más frágiles.

Con ello refuerza usted implícitamente la credibilidad de la institución y ampliando su misión más allá del desarrollo de una política monetaria escrupulosa, centrada exclusivamente en el control de la inflación, para dar cabida a la preservación de la actividad económica satisfactoria en el conjunto de la zona.

Sin embargo, convendrá conmigo en que los resultados son decepcionantes a fecha de hoy. El coste ponderado de la deuda del conjunto de los Estados miembros ha seguido aumentando durante estos dos últimos meses (del 4,4% al 4,8%), el volumen de depósitos aparcados por los bancos en el BCE se ha situado en un nivel sin precedentes (cercano a los 500.00 millones) y las perspectivas económicas se ensombrecen en el conjunto de la zona.

¿Por qué? Conocemos la razón: el saneamiento de las finanzas públicas y la adopción de reformas estructurales tardarán meses, años, en dar fruto y tienen un coste inmediato, en forma de descenso de la actividad económica, que los mercados no pueden financiar sin la confianza que aporta un prestamista de último recurso.

¿Cómo va a refinanciar Italia, ese país que conoce tan bien, los 63.000millones de deudas a largo plazo que vencen durante los tres próximos meses sabiendo que, a un interés del 7% y con una previsión de crecimiento negativo para este año, la devolución de esta deuda es más que problemática?

Italia y España cuentan ahora con gobiernos que han expresado una voluntad inequívoca de acometer reformas. ¿No convendría echarles una mano antes de que la presión de la calle les haga dar marcha atrás? Además, como le sugería hace tres meses a su predecesor, en mi opinión es imperativo que el BCE anuncie su intención de comprar deuda pública de los países en dificultades sin restricciones de volumen y sin esterilizar dichas intervenciones.

Tiene que ser sin restricciones de volumen, porque si las compras siguen siendo reducidas sólo servirán para mantener los costes de devolución de la deuda en los niveles actuales. Para impedir las desviaciones, se debe estipular que a partir del momento en el que las compras acumuladas del BCE excedan un umbral expresado como un porcentaje del PNB de un país, éste deberá someterse obligatoriamente a un programa de ajuste estructural del FMI.

Y tiene que ser sin esterilizar estas intervenciones, ya que la reacción monetaria contribuirá a poner coto a las tensiones deflacionistas engendradas por la recesión en marcha y la contracción de los balances bancarios.

La situación es grave y demanda acciones decisivas. Solo el BCE está en disposición de actuar, ya que las elucubraciones en torno al FEEF están destinadas a seguir siendo quimeras, teniendo en cuenta la fragilidad de las calificaciones crediticias de la mayoría de los países europeos.

Como director general del Tesoro italiano a comienzos de la década de 1990, usted se ganó el halagador apodo de "Súper Mario" tras garantizar la entrada de Italia en la zona del euro. A su vez, Europa necesita a Súper Mario para reparar sus cañerías financieras y garantizar la pervivencia del euro.

Con esta esperanza, y con la certeza de que hará todo lo posible para no defraudarla, reciba, estimado Señor, mis más cordiales saludos."


LES MEVES CONCLUSIONS:

Edouard Carmignac posa el BCE al centre de la solución del deute públic, fet amb el que estic totalment d'acord. Però jo afegiria que no n'hi ha prou amb focalizar-ho tot a reduïr els dèficits públics sinó que s'hauria de complementar amb mesures contundents per a tornar a tenir creixements del PIB. Per tal d'aconseguir-ho, els 500.000 mil.lions no s'han de destinar exclussivament a la compra de deute públic dels Estats amb dificultats sinó també al finançament de les empreses.

Quan s'entendrà que l'essència de l'emprendedor es crear i generar riquesa? Però com n'hi ha prou amb dir-ho, s'hauria d'OBLIGAR els bancs perquè sinó esperaran fins que les seves ferides cada vegada més obertes cicatritzin i hi haurà una pila de cadàvers que s'afegiran als tots els que ja s'han rendit!

Negar el CRÈDIT a les empreses des de fa tres anys és el que impedeix que l'economia espanyola i en general l'Europea arranquin. Ara govern espanyol vol que els bancs es fusionin entre ells i que només quedin els més grans i més forts però no s'ha de desviar l'atenció de quin és l'objectiu prioritari: FINANÇAR! Si això es dóna aviat (1er Trim 2012), els mercats acabaran reflectint amb pujades els preus barats de la majoria d'accions de la Borsa.

I una darrera cosa:

No oblidem que les empreses americanes estan a l'altre extrem i actualment disposen d'una liquiditat d'UN TRIL.LIÓ US$, equivalent a l' 11% dels seus actius, el més alt de tota la seva història! Òbviament no ho invertiran fins que no tinguin clar cap on va Europa, un dels seus socis més importants. En una situació en la que uns tenen els diners i altres els necessiten, podem fàcilment endevinar qui serà el gran perdedor: el Vell Continent.