En una visió de conjunt, el 2011 ha estat un any molt complicat per a la sel.lecció d'actius. Qualsevol tipus d'inversió s'ha vist castigada en algun moment, fent que cap actiu semblés realment segur.
El 2011 s'ha caracteritzat per una succesió de shocks externs, moltes vegades impossibles de predir (terratrèmol de Japó, "primavera Àrab") i altres, fruit de la incapacitat dels polítics d'anteposar les decisions de cada moment als seus enfrontaments (sostre del deute a EE.UU. amb la conseqüent rebaixa de rating d'USA i temor a una desintegració de l'Eurozona).
Cada any he dedicat un article del meu blog a intentar predir el que passarà l'any següent tot i que som tots conscients de que aquest exercici d'elucubració mental no té gaire fiabilitat ja vingui de premis nobels, dels millors gurús o de qui sigui. Com que aquestes prediccions no són més que pures especulacions sobre el futur, encara que exposades de manera racional, aquest any he decidit no aventurar-me a fer pronòstics personals i m'estimo més adjuntar una carta publicada al FT i a El País d'Edouard Carmignac (fundador de la Gestora Carmignac Gestió) i enviada a Mario Dragi (President del BCE) que reflecteix el punt crític en el que ens trobem i la importància crucial del BCE per a resoldre aquesta situació.
"Muy señor mío,
¡Mis más sinceras felicitaciones! En apenas dos meses, ha borrado las desafortunados subidas de tipos de su predecesor, ha brindado a los bancos acceso ilimitado a financiación en euros y dólares y ha incitado a los Estados europeos a alcanzar un pacto fiscal de buena conducta como requisito indispensable para que el BCE preste un apoyo más decidido a los mercados de deuda pública de los países más frágiles.
Con ello refuerza usted implícitamente la credibilidad de la institución y ampliando su misión más allá del desarrollo de una política monetaria escrupulosa, centrada exclusivamente en el control de la inflación, para dar cabida a la preservación de la actividad económica satisfactoria en el conjunto de la zona.
Sin embargo, convendrá conmigo en que los resultados son decepcionantes a fecha de hoy. El coste ponderado de la deuda del conjunto de los Estados miembros ha seguido aumentando durante estos dos últimos meses (del 4,4% al 4,8%), el volumen de depósitos aparcados por los bancos en el BCE se ha situado en un nivel sin precedentes (cercano a los 500.00 millones) y las perspectivas económicas se ensombrecen en el conjunto de la zona.
¿Por qué? Conocemos la razón: el saneamiento de las finanzas públicas y la adopción de reformas estructurales tardarán meses, años, en dar fruto y tienen un coste inmediato, en forma de descenso de la actividad económica, que los mercados no pueden financiar sin la confianza que aporta un prestamista de último recurso.
¿Cómo va a refinanciar Italia, ese país que conoce tan bien, los 63.000millones de deudas a largo plazo que vencen durante los tres próximos meses sabiendo que, a un interés del 7% y con una previsión de crecimiento negativo para este año, la devolución de esta deuda es más que problemática?
Italia y España cuentan ahora con gobiernos que han expresado una voluntad inequívoca de acometer reformas. ¿No convendría echarles una mano antes de que la presión de la calle les haga dar marcha atrás? Además, como le sugería hace tres meses a su predecesor, en mi opinión es imperativo que el BCE anuncie su intención de comprar deuda pública de los países en dificultades sin restricciones de volumen y sin esterilizar dichas intervenciones.
Tiene que ser sin restricciones de volumen, porque si las compras siguen siendo reducidas sólo servirán para mantener los costes de devolución de la deuda en los niveles actuales. Para impedir las desviaciones, se debe estipular que a partir del momento en el que las compras acumuladas del BCE excedan un umbral expresado como un porcentaje del PNB de un país, éste deberá someterse obligatoriamente a un programa de ajuste estructural del FMI.
Y tiene que ser sin esterilizar estas intervenciones, ya que la reacción monetaria contribuirá a poner coto a las tensiones deflacionistas engendradas por la recesión en marcha y la contracción de los balances bancarios.
La situación es grave y demanda acciones decisivas. Solo el BCE está en disposición de actuar, ya que las elucubraciones en torno al FEEF están destinadas a seguir siendo quimeras, teniendo en cuenta la fragilidad de las calificaciones crediticias de la mayoría de los países europeos.
Como director general del Tesoro italiano a comienzos de la década de 1990, usted se ganó el halagador apodo de "Súper Mario" tras garantizar la entrada de Italia en la zona del euro. A su vez, Europa necesita a Súper Mario para reparar sus cañerías financieras y garantizar la pervivencia del euro.
Con esta esperanza, y con la certeza de que hará todo lo posible para no defraudarla, reciba, estimado Señor, mis más cordiales saludos."
LES MEVES CONCLUSIONS:
Edouard Carmignac posa el BCE al centre de la solución del deute públic, fet amb el que estic totalment d'acord. Però jo afegiria que no n'hi ha prou amb focalizar-ho tot a reduïr els dèficits públics sinó que s'hauria de complementar amb mesures contundents per a tornar a tenir creixements del PIB. Per tal d'aconseguir-ho, els 500.000 mil.lions no s'han de destinar exclussivament a la compra de deute públic dels Estats amb dificultats sinó també al finançament de les empreses.
Quan s'entendrà que l'essència de l'emprendedor es crear i generar riquesa? Però com n'hi ha prou amb dir-ho, s'hauria d'OBLIGAR els bancs perquè sinó esperaran fins que les seves ferides cada vegada més obertes cicatritzin i hi haurà una pila de cadàvers que s'afegiran als tots els que ja s'han rendit!
Negar el CRÈDIT a les empreses des de fa tres anys és el que impedeix que l'economia espanyola i en general l'Europea arranquin. Ara govern espanyol vol que els bancs es fusionin entre ells i que només quedin els més grans i més forts però no s'ha de desviar l'atenció de quin és l'objectiu prioritari: FINANÇAR! Si això es dóna aviat (1er Trim 2012), els mercats acabaran reflectint amb pujades els preus barats de la majoria d'accions de la Borsa.
I una darrera cosa:
No oblidem que les empreses americanes estan a l'altre extrem i actualment disposen d'una liquiditat d'UN TRIL.LIÓ US$, equivalent a l' 11% dels seus actius, el més alt de tota la seva història! Òbviament no ho invertiran fins que no tinguin clar cap on va Europa, un dels seus socis més importants. En una situació en la que uns tenen els diners i altres els necessiten, podem fàcilment endevinar qui serà el gran perdedor: el Vell Continent.
El 2011 s'ha caracteritzat per una succesió de shocks externs, moltes vegades impossibles de predir (terratrèmol de Japó, "primavera Àrab") i altres, fruit de la incapacitat dels polítics d'anteposar les decisions de cada moment als seus enfrontaments (sostre del deute a EE.UU. amb la conseqüent rebaixa de rating d'USA i temor a una desintegració de l'Eurozona).
Cada any he dedicat un article del meu blog a intentar predir el que passarà l'any següent tot i que som tots conscients de que aquest exercici d'elucubració mental no té gaire fiabilitat ja vingui de premis nobels, dels millors gurús o de qui sigui. Com que aquestes prediccions no són més que pures especulacions sobre el futur, encara que exposades de manera racional, aquest any he decidit no aventurar-me a fer pronòstics personals i m'estimo més adjuntar una carta publicada al FT i a El País d'Edouard Carmignac (fundador de la Gestora Carmignac Gestió) i enviada a Mario Dragi (President del BCE) que reflecteix el punt crític en el que ens trobem i la importància crucial del BCE per a resoldre aquesta situació.
"Muy señor mío,
¡Mis más sinceras felicitaciones! En apenas dos meses, ha borrado las desafortunados subidas de tipos de su predecesor, ha brindado a los bancos acceso ilimitado a financiación en euros y dólares y ha incitado a los Estados europeos a alcanzar un pacto fiscal de buena conducta como requisito indispensable para que el BCE preste un apoyo más decidido a los mercados de deuda pública de los países más frágiles.
Con ello refuerza usted implícitamente la credibilidad de la institución y ampliando su misión más allá del desarrollo de una política monetaria escrupulosa, centrada exclusivamente en el control de la inflación, para dar cabida a la preservación de la actividad económica satisfactoria en el conjunto de la zona.
Sin embargo, convendrá conmigo en que los resultados son decepcionantes a fecha de hoy. El coste ponderado de la deuda del conjunto de los Estados miembros ha seguido aumentando durante estos dos últimos meses (del 4,4% al 4,8%), el volumen de depósitos aparcados por los bancos en el BCE se ha situado en un nivel sin precedentes (cercano a los 500.00 millones) y las perspectivas económicas se ensombrecen en el conjunto de la zona.
¿Por qué? Conocemos la razón: el saneamiento de las finanzas públicas y la adopción de reformas estructurales tardarán meses, años, en dar fruto y tienen un coste inmediato, en forma de descenso de la actividad económica, que los mercados no pueden financiar sin la confianza que aporta un prestamista de último recurso.
¿Cómo va a refinanciar Italia, ese país que conoce tan bien, los 63.000millones de deudas a largo plazo que vencen durante los tres próximos meses sabiendo que, a un interés del 7% y con una previsión de crecimiento negativo para este año, la devolución de esta deuda es más que problemática?
Italia y España cuentan ahora con gobiernos que han expresado una voluntad inequívoca de acometer reformas. ¿No convendría echarles una mano antes de que la presión de la calle les haga dar marcha atrás? Además, como le sugería hace tres meses a su predecesor, en mi opinión es imperativo que el BCE anuncie su intención de comprar deuda pública de los países en dificultades sin restricciones de volumen y sin esterilizar dichas intervenciones.
Tiene que ser sin restricciones de volumen, porque si las compras siguen siendo reducidas sólo servirán para mantener los costes de devolución de la deuda en los niveles actuales. Para impedir las desviaciones, se debe estipular que a partir del momento en el que las compras acumuladas del BCE excedan un umbral expresado como un porcentaje del PNB de un país, éste deberá someterse obligatoriamente a un programa de ajuste estructural del FMI.
Y tiene que ser sin esterilizar estas intervenciones, ya que la reacción monetaria contribuirá a poner coto a las tensiones deflacionistas engendradas por la recesión en marcha y la contracción de los balances bancarios.
La situación es grave y demanda acciones decisivas. Solo el BCE está en disposición de actuar, ya que las elucubraciones en torno al FEEF están destinadas a seguir siendo quimeras, teniendo en cuenta la fragilidad de las calificaciones crediticias de la mayoría de los países europeos.
Como director general del Tesoro italiano a comienzos de la década de 1990, usted se ganó el halagador apodo de "Súper Mario" tras garantizar la entrada de Italia en la zona del euro. A su vez, Europa necesita a Súper Mario para reparar sus cañerías financieras y garantizar la pervivencia del euro.
Con esta esperanza, y con la certeza de que hará todo lo posible para no defraudarla, reciba, estimado Señor, mis más cordiales saludos."
LES MEVES CONCLUSIONS:
Edouard Carmignac posa el BCE al centre de la solución del deute públic, fet amb el que estic totalment d'acord. Però jo afegiria que no n'hi ha prou amb focalizar-ho tot a reduïr els dèficits públics sinó que s'hauria de complementar amb mesures contundents per a tornar a tenir creixements del PIB. Per tal d'aconseguir-ho, els 500.000 mil.lions no s'han de destinar exclussivament a la compra de deute públic dels Estats amb dificultats sinó també al finançament de les empreses.
Quan s'entendrà que l'essència de l'emprendedor es crear i generar riquesa? Però com n'hi ha prou amb dir-ho, s'hauria d'OBLIGAR els bancs perquè sinó esperaran fins que les seves ferides cada vegada més obertes cicatritzin i hi haurà una pila de cadàvers que s'afegiran als tots els que ja s'han rendit!
Negar el CRÈDIT a les empreses des de fa tres anys és el que impedeix que l'economia espanyola i en general l'Europea arranquin. Ara govern espanyol vol que els bancs es fusionin entre ells i que només quedin els més grans i més forts però no s'ha de desviar l'atenció de quin és l'objectiu prioritari: FINANÇAR! Si això es dóna aviat (1er Trim 2012), els mercats acabaran reflectint amb pujades els preus barats de la majoria d'accions de la Borsa.
I una darrera cosa:
No oblidem que les empreses americanes estan a l'altre extrem i actualment disposen d'una liquiditat d'UN TRIL.LIÓ US$, equivalent a l' 11% dels seus actius, el més alt de tota la seva història! Òbviament no ho invertiran fins que no tinguin clar cap on va Europa, un dels seus socis més importants. En una situació en la que uns tenen els diners i altres els necessiten, podem fàcilment endevinar qui serà el gran perdedor: el Vell Continent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada