Només en pot quedar UN

La immortalitat ha estat sempre un somni de l'ésser humà, almenys així ho reflecteix l'àmplia literatura i cinematografia existent sobre el tema. Qui no recorda la pel.lícula "Els Immortals" protagonitzada per Sean Connery i Cristopher Lambert, que té com a únic argument que aquests homes immortals s'havien d'anar enfrontant i eliminant en combats individuals perquè al final només en podia quedar UN? L'últim supervivent tindria aleshores el privilegi de tornar-se mortal i aconseguir el que la immortalitat li havia negat durant els segles anteriors: tenir una vida "normal".

Doncs bé, amb l'excusa de ser TOO BIG TO FALL s'ha regalat als bancs l'elixir de la immortalitat (barra lliure al BCE, no acceptar quitances d'Estats en cas de pèrdues, obtenir diners públics quan hi ha mala gestió o quan hi ha malversació de fons, o simplement quan el negoci va malament). No obstant això, aquesta situació comporta un greuge comparatiu amb la resta dels mortals ja difícilment justificable de per si però totalment repudiable quan a més fan pagar els plats que ells mateix han trencat.

Per arribar a aquesta nova situació hem permès que es creessin uns Bancs massa grans per caure, uns Bancs que estan per sobre del bé i del mal , en definitiva uns Banc Immortals. Aquests, en agraïment a l'ESTAT protector, immortal per definició, els han promès la compra massiva del seu deute públic amb la permissibilitat del BCE, gràcies als prop de 500.000 milions d'euros que aquests bancs han aconseguit en la recent subhasta que el BCE ha realitzat a un tipus de l'1% i a un termini de 3 anys. En contrapartida, l'Estat tranquil·litza els bancs amb la promesa de recapitalitzacions si fos necessari o qualsevol altre ajut que es requerís en el seu moment. Però una cosa sí que ha quedat clara: els mortals no només no rebrem ajuts sinó que a més haurem d'assumir totes i cadascuna de les mesures "impopulars" que ja ens estan imposant.



Actualment el ministre d'Economia i competitivitat, Luis de Guindos, ha planificat que es fusionin totes aquelles entitats que tenen actius inferiors als 100.000 milions euros, és a dir totes menys el SANTANDER, BBVA, BANKIA, CAIXA BANK, SABADELL+CAM Y POPULAR.

Els mortals es pregunten: Per què a mi em deneguen el crèdit quan ells gaudeixen de liquiditat il·limitada tot i que tenen una pèssima solvència?

L'objectiu de les empreses és intentar perdurar a base de crear i fabricar bons productes i serveis per als seus clients. Elles saben que si no és així ningú sortirà a salvar-les en els moments durs que hauran d'afrontar. El moment actual és duríssim i les empreses estan tipes d'esperar que s'obri la tan esperada aixeta dels diners. Diuen que només un percentatge molt baix, inferior fins i tot al 20% de les peticions de finançament, són finalment acceptades pels bancs/caixes , perquè

1) aquests prefereixen destinar els fons rebuts a guarir les seves pròpies ferides
2) l'entitat o l'empleat de torn té altres prioritats/necessitats
3) a vegades l'empresari formula malament les seves sol.licituts de crèdit

Jo penso que per evitar el punt (1) el govern hauria d'obligar per llei que una quota mínim del diners aconseguits en les subhastes que realitza el BCE es destini al crèdit a empreses . Però elles s'haurien d'ajustar, això sí, als criteris exigits per rebre aquests fons.

En el segon supòsit s'hauria de posar uns mecanismes automàtics per penalitzar l'entitat en qüestió.

I pel que fa al tercer cas, dir que a vegades són els empresaris els que han de millorar la forma en què sol·liciten els diners que necessiten ja que a vegades s'obliden d'allò més obvi: Quants diners necessito? Per què els necessito? Com els tornaré? Si aquestes tres preguntes tinguessin unes respostes ben recolzades i justificades sigui per l'empresari o per l'empleat que presenta l'operació, la probabilitat d'aprovació augmentaria exponencialment ja que en la majoria dels casos és una persona qui sanciona la viabilitat del projecte i dictamina la sentència.

A continuació exposaré un cas recent que crec que ajuda a entendre millor l'anterior:

Acabem d'aprovar un préstec a 10 anys de 650.000 euros a una empresa propietària de diverses sales de cinemes per a (1) cancel·lar les últimes quotes que li quedava per pagar d'un leasing immobiliari començat l'any 2000 i (2) per invertir 470.000 euros en la digitalització de les seves sales de cinema i dotar l'empresa amb la millor tecnologia que la situarà en posicions capdavanteres i evitant d'aquesta manera ser escombrada pels seus competidors i perdurar en el temps.

Encara que aquesta empresa havia pagat religiosament totes les seves quotes durant els últims 11 anys sense cap devolució i només li quedaven les 6 últimes, la seva entitat bancària no havia estat capaç de trobar una solució! L'inadmissible és que aquesta no és una situació aïllada ja que massa sovint em trobo amb situacions semblants. Davant d'un entorn de menors ingressos operatius, la majoria de les empreses han vist com les seves necessitats conjunturals de més circulant es convertien en estructurals i no han aconseguit que el seu banc els adaptés el tipus de finançament adequat a la nova situació .

L'únic "problema" que tenia aquesta empresa és que la quota mensual que atenia des de feia 11 anys ja no era apropiada en un entorn de menors ingressos i havia minvat gran part del seu capital circulant que al seu torn li havia impossibilitat atendre algunes de les obligacions de l'empresa ... déjà vu?.

Quan aquest empresari va constatar que no podia continuar el procés inversor de la seva empresa, no va dubtar ni un segon a buscar una solució. Ara, gràcies a la concessió del nou préstec, aquesta empresa podrà de nou conciliar les seves obligacions de pagament en el curt termini, les obligacions envers els seus accionistes i continuar el procés inversor aturat per falta de liquiditat . A més, ja s'està plantejant obrir més sales de cinema, oferir millors serveis, contractar més personal ... tot amb l'objectiu de posicionar-se en una posició d'avantatge respecte els seus competidors, veritable recompensa dels emprenedors que han sacrificat el seu temps i els seus diners per a realitzar el seu somni.

L'administrador d'aquesta empresa, un excel·lent professional per cert, feia temps que ja havia demanat ajut a la seva entitat bancària (una de les immortals dit sigui de pas) però al cap de quatre mesos i davant la falta de resposta va seguir buscant fins a contactar amb nosaltres. Encara ara no arribo a entendre l'immobilisme d'aquestes entitats!

Abans d'acabar, no puc deixar de fer una breu menció a tots els afectats de participacions preferents que m'heu trucat durant els últims mesos. Com es diu en castellà, "mal de muchos, consuelo de tontos", però que sapigueu que s'estima que sou uns 500.000 a tot Espanya.

La Comissió Nacional del Mercat de Valors després de l'estiu passat va prohibir una pràctica habitual entre la clientela interna d'algunes entitats financeres que consistia en traspassar els títols de clients que volien vendre a altres clients, amb la futura promesa d'una alta rendibilitat "sense cap risc "i amb "immediata liquiditat", quan en realitat les valoracions d'aquests actius se situaven al voltant del 45% -50% del preu en què es tancaven aquestes operacions ... Com calificaríeu aquesta pràctica?

Quan va córrer la veu de que aquests títols no es podien vendre al preu comptabilitzat, es va començar a estendre el pànic i es va produir una allau d'ordres de venda. Les entitats es van veure aleshores obligades a reconèixer que aquests títols ja no valien el que indicaven els extractes dels clients.

Com haureu llegit, la majoria d'entitats han adoptat una de les tres alternatives que apuntava en el meu escrit del 7/6/2011. Sembla que la solució adoptada majoritàriament en els últims mesos ha estat la de canviar les participacions preferents per obligacions convertibles en accions o per un mix entre obligacions convertibles i subordinades (en aquestes obligacions tant el pagament del principal com els interessos, se situen en segon lloc després dels treballadors, obligacionistes normals, creditors, bancs per crèdits o Estat, en cas de problemes de pagament i el cobrament dels interessos es supedita al fet que els resultats de l'entitat siguin positius).

Les entitats aprofitaran l'avinentesa per fer signar una eximició de la seva responsabilitat i en un proper futur suposo que seran els jutges qui determinaran si hi va haver o no mala fe davant l'allau de demandes judicials que es van acumulant dia rere dia.

El problema és que quan es comencin a dictaminar les sentències d'aquí a uns quants anys, ningú se'n recordarà de què era una participació preferent ni dels bancs que les van promoure. L'únic consol és que els que decideixin lliurar batalla, estic convençut que al final sortiran vencedors.



Un cop acabat el procés de fusions bancàries no sé si en quedarà només UN o pocs però el que sembla clar és aquests romandran immunes operant en el mercat i gaudint de la seva condició d'Immortalitat . Quan finalment l'utilitzin per donar crèdit a aquells que ho necessiten per generar valor (aprenguem dels errors del passat), estic convençut que haurem arribat al final del túnel.

2012: Cap llum al final del túnel?

En una visió de conjunt, el 2011 ha estat un any molt complicat per a la sel.lecció d'actius. Qualsevol tipus d'inversió s'ha vist castigada en algun moment, fent que cap actiu semblés realment segur.

El 2011 s'ha caracteritzat per una succesió de shocks externs, moltes vegades impossibles de predir (terratrèmol de Japó, "primavera Àrab") i altres, fruit de la incapacitat dels polítics d'anteposar les decisions de cada moment als seus enfrontaments (sostre del deute a EE.UU. amb la conseqüent rebaixa de rating d'USA i temor a una desintegració de l'Eurozona).

Cada any he dedicat un article del meu blog a intentar predir el que passarà l'any següent tot i que som tots conscients de que aquest exercici d'elucubració mental no té gaire fiabilitat ja vingui de premis nobels, dels millors gurús o de qui sigui. Com que aquestes prediccions no són més que pures especulacions sobre el futur, encara que exposades de manera racional, aquest any he decidit no aventurar-me a fer pronòstics personals i m'estimo més adjuntar una carta publicada al FT i a El País d'Edouard Carmignac (fundador de la Gestora Carmignac Gestió) i enviada a Mario Dragi (President del BCE) que reflecteix el punt crític en el que ens trobem i la importància crucial del BCE per a resoldre aquesta situació.

"Muy señor mío,

¡Mis más sinceras felicitaciones! En apenas dos meses, ha borrado las desafortunados subidas de tipos de su predecesor, ha brindado a los bancos acceso ilimitado a financiación en euros y dólares y ha incitado a los Estados europeos a alcanzar un pacto fiscal de buena conducta como requisito indispensable para que el BCE preste un apoyo más decidido a los mercados de deuda pública de los países más frágiles.

Con ello refuerza usted implícitamente la credibilidad de la institución y ampliando su misión más allá del desarrollo de una política monetaria escrupulosa, centrada exclusivamente en el control de la inflación, para dar cabida a la preservación de la actividad económica satisfactoria en el conjunto de la zona.

Sin embargo, convendrá conmigo en que los resultados son decepcionantes a fecha de hoy. El coste ponderado de la deuda del conjunto de los Estados miembros ha seguido aumentando durante estos dos últimos meses (del 4,4% al 4,8%), el volumen de depósitos aparcados por los bancos en el BCE se ha situado en un nivel sin precedentes (cercano a los 500.00 millones) y las perspectivas económicas se ensombrecen en el conjunto de la zona.

¿Por qué? Conocemos la razón: el saneamiento de las finanzas públicas y la adopción de reformas estructurales tardarán meses, años, en dar fruto y tienen un coste inmediato, en forma de descenso de la actividad económica, que los mercados no pueden financiar sin la confianza que aporta un prestamista de último recurso.

¿Cómo va a refinanciar Italia, ese país que conoce tan bien, los 63.000millones de deudas a largo plazo que vencen durante los tres próximos meses sabiendo que, a un interés del 7% y con una previsión de crecimiento negativo para este año, la devolución de esta deuda es más que problemática?

Italia y España cuentan ahora con gobiernos que han expresado una voluntad inequívoca de acometer reformas. ¿No convendría echarles una mano antes de que la presión de la calle les haga dar marcha atrás? Además, como le sugería hace tres meses a su predecesor, en mi opinión es imperativo que el BCE anuncie su intención de comprar deuda pública de los países en dificultades sin restricciones de volumen y sin esterilizar dichas intervenciones.

Tiene que ser sin restricciones de volumen, porque si las compras siguen siendo reducidas sólo servirán para mantener los costes de devolución de la deuda en los niveles actuales. Para impedir las desviaciones, se debe estipular que a partir del momento en el que las compras acumuladas del BCE excedan un umbral expresado como un porcentaje del PNB de un país, éste deberá someterse obligatoriamente a un programa de ajuste estructural del FMI.

Y tiene que ser sin esterilizar estas intervenciones, ya que la reacción monetaria contribuirá a poner coto a las tensiones deflacionistas engendradas por la recesión en marcha y la contracción de los balances bancarios.

La situación es grave y demanda acciones decisivas. Solo el BCE está en disposición de actuar, ya que las elucubraciones en torno al FEEF están destinadas a seguir siendo quimeras, teniendo en cuenta la fragilidad de las calificaciones crediticias de la mayoría de los países europeos.

Como director general del Tesoro italiano a comienzos de la década de 1990, usted se ganó el halagador apodo de "Súper Mario" tras garantizar la entrada de Italia en la zona del euro. A su vez, Europa necesita a Súper Mario para reparar sus cañerías financieras y garantizar la pervivencia del euro.

Con esta esperanza, y con la certeza de que hará todo lo posible para no defraudarla, reciba, estimado Señor, mis más cordiales saludos."


LES MEVES CONCLUSIONS:

Edouard Carmignac posa el BCE al centre de la solución del deute públic, fet amb el que estic totalment d'acord. Però jo afegiria que no n'hi ha prou amb focalizar-ho tot a reduïr els dèficits públics sinó que s'hauria de complementar amb mesures contundents per a tornar a tenir creixements del PIB. Per tal d'aconseguir-ho, els 500.000 mil.lions no s'han de destinar exclussivament a la compra de deute públic dels Estats amb dificultats sinó també al finançament de les empreses.

Quan s'entendrà que l'essència de l'emprendedor es crear i generar riquesa? Però com n'hi ha prou amb dir-ho, s'hauria d'OBLIGAR els bancs perquè sinó esperaran fins que les seves ferides cada vegada més obertes cicatritzin i hi haurà una pila de cadàvers que s'afegiran als tots els que ja s'han rendit!

Negar el CRÈDIT a les empreses des de fa tres anys és el que impedeix que l'economia espanyola i en general l'Europea arranquin. Ara govern espanyol vol que els bancs es fusionin entre ells i que només quedin els més grans i més forts però no s'ha de desviar l'atenció de quin és l'objectiu prioritari: FINANÇAR! Si això es dóna aviat (1er Trim 2012), els mercats acabaran reflectint amb pujades els preus barats de la majoria d'accions de la Borsa.

I una darrera cosa:

No oblidem que les empreses americanes estan a l'altre extrem i actualment disposen d'una liquiditat d'UN TRIL.LIÓ US$, equivalent a l' 11% dels seus actius, el més alt de tota la seva història! Òbviament no ho invertiran fins que no tinguin clar cap on va Europa, un dels seus socis més importants. En una situació en la que uns tenen els diners i altres els necessiten, podem fàcilment endevinar qui serà el gran perdedor: el Vell Continent.