La inflació negativa del 0,1% dels mesos de març i abril (única des de que va començar la sèrie estadística de l'IPC en 1961) ha desencadenat els pitjors temors sobre una possible entrada en deflació (baixada generalitzada del nivell de preus) a Espanya. Si fos el cas estaríem davant d'una de les malalties més perilloses de l'economia ja que provoca:
a) Una caiguda del consum (1er component del PIB) pel retard continu de les decisions de compra sobre alguns béns com cases, automòbils, etc.
b) Una caiguda de la inversió (2n component del PIB), ja que les empreses no invertiran per augmentar o reposar la seva capacitat productiva sabent que el consum cau i el preu dels productes i serveis també.
c) Deutes: la inflació en termes monetaris fa que el meu deute vagi perdent valor amb el pas del temps (si dec 100, d’aquí un any amb una inflació del 3% tindria un deute de 97) en canvi la deflació faria l'efecte contrari ( si dec 100, amb una deflació de l'1% tindria un deute de 101 i també cau el consum)
A Espanya una possible deflació ens afectaria molt més encara:
La primera raó és perquè la deflació fa més llarga i penosa l'absorció de la sobrevaloració dels preus immobiliaris. A principis dels noranta, per exemple, els pisos estaven sobrevalorats al voltant del 20% a Espanya, però com que la inflació de llavors superava el 5% anual, la sobrevaloració es va absorbir en pocs anys i després d'un parell d'anys de baixades de seguida vam tornar a pujar una altra vegada. Ara, amb una inflació propera al 0% i amb una sobrevaloració més elevada, trigarem més anys a absorbir aquesta sobrevaloració, i més encara si la inflació fos negativa.
La segona raó és que la baixada de preus de l'habitatge beneficia els que volen accedir a ella, els quals són bastants, però per descomptat a Espanya perjudica els que ja la tenen, que són moltíssims més! Així, els que ja tinguin habitatge pròpia comprovaran que són menys rics del que pensaven, i això retraurà seu consum a través del mecanisme que coneixem com a efecte riquesa o, millor dit efecte pobresa.
Però no ens esverem ja que de moment la inflació subjacent (la inflació que prescindeix de les variacions dels productes més volàtils com les benzines, energies en general i aliments frescos), que recull el comportament més estable dels preus, està lluny de mostrar taxes negatives ja que va pujar al març un 1,3% en taxa interanual.
Per confirmar una deflació, aquest indicador hauria de baixar durant un periode de 6 mesos. A més, com ja he explicat en anteriors escrits, l'enorme quantitat de liquiditat injectada en el sistema pels bancs centrals, suposa un alt risc d'inflació a dos o tres anys vista de manera que no passarà molt de temps per a que tornem a témer el fantasma de la inflació.
a) Una caiguda del consum (1er component del PIB) pel retard continu de les decisions de compra sobre alguns béns com cases, automòbils, etc.
b) Una caiguda de la inversió (2n component del PIB), ja que les empreses no invertiran per augmentar o reposar la seva capacitat productiva sabent que el consum cau i el preu dels productes i serveis també.
c) Deutes: la inflació en termes monetaris fa que el meu deute vagi perdent valor amb el pas del temps (si dec 100, d’aquí un any amb una inflació del 3% tindria un deute de 97) en canvi la deflació faria l'efecte contrari ( si dec 100, amb una deflació de l'1% tindria un deute de 101 i també cau el consum)
A Espanya una possible deflació ens afectaria molt més encara:
La primera raó és perquè la deflació fa més llarga i penosa l'absorció de la sobrevaloració dels preus immobiliaris. A principis dels noranta, per exemple, els pisos estaven sobrevalorats al voltant del 20% a Espanya, però com que la inflació de llavors superava el 5% anual, la sobrevaloració es va absorbir en pocs anys i després d'un parell d'anys de baixades de seguida vam tornar a pujar una altra vegada. Ara, amb una inflació propera al 0% i amb una sobrevaloració més elevada, trigarem més anys a absorbir aquesta sobrevaloració, i més encara si la inflació fos negativa.
La segona raó és que la baixada de preus de l'habitatge beneficia els que volen accedir a ella, els quals són bastants, però per descomptat a Espanya perjudica els que ja la tenen, que són moltíssims més! Així, els que ja tinguin habitatge pròpia comprovaran que són menys rics del que pensaven, i això retraurà seu consum a través del mecanisme que coneixem com a efecte riquesa o, millor dit efecte pobresa.
Però no ens esverem ja que de moment la inflació subjacent (la inflació que prescindeix de les variacions dels productes més volàtils com les benzines, energies en general i aliments frescos), que recull el comportament més estable dels preus, està lluny de mostrar taxes negatives ja que va pujar al març un 1,3% en taxa interanual.
Per confirmar una deflació, aquest indicador hauria de baixar durant un periode de 6 mesos. A més, com ja he explicat en anteriors escrits, l'enorme quantitat de liquiditat injectada en el sistema pels bancs centrals, suposa un alt risc d'inflació a dos o tres anys vista de manera que no passarà molt de temps per a que tornem a témer el fantasma de la inflació.
