Cercar en aquest blog

dimecres, 1 de desembre del 2010

Temps de canvis

Els que seguiu el meu blog potser recordareu que en el meu darrer article del 8 d'octubre comentava que estava a punt de (1) vendre tota la Renda Variable Espanyola i comprar borsa americana i (2) viatjar al Brasil. Doncs dit i fet, el dia següent me'n vaig anar a Brasil i en tornar vaig substituir tota la renda variable espanyola per americana.

Quan el canvi es fa necessari

No vaig prendre la decisió de vendre Espanya i comprar Estats Units a causa d'una inspiració divina, ho vaig fer simplement com a mesura purament defensiva i per assegurar els guanys acumulats durant l'any 2010.

Per què en aquell moment?

Primer, vaig pensar que la depreciació de més d'un 16% del dòlar enfront de l'euro a conseqüència de la mesura «Quantitative easing» per part de la Reserva Federal no podia anar molt més enllà de 1,40 i que si ho feia seria simplement perquè les coses a Europa anaven bé i amb això també les borses.

Segon, en cas de pujar les borses la meva estimació va ser que la pujada de les accions superaria la possible depreciació addicional del dòlar mentre que si baixaven les borses, per recrudiment de la crisi de deute, alentiment més fort del procés de recuperació econòmica o qualsevol altra cosa, la borsa americana seria la més estable i comptaria amb el dòlar com a aliat (divisa refugi per definició).

Dos mesos després, m'enorgulleix dir que l'estratègia ha funcionat de meravella ja que l'S & P ha pujat un 1,8% des del 8 d'octubre, mentre l' Eurostox 50 ha baixat un 4,8%, l'Ibex35 un -13, 56% i el dòlar ha pujat gairebé un 7% respecte de l'euro, resultant la combinació de tot això positiva per a les carteres de renda variable.

Aquest any està resultant complicadíssim per qualsevol fill de veí, i si li afegim al còctel unes decisions econòmiques tardanes i de poc calat, tenim una altra vegada LA TEMPESTA PERFECTA.

"Les Primes de Risc" (veure el meu article publicat el 29/01/2009) i que cada dia ens exhibeixen tots els diaris, estan en màxims històrics en tots els països anomenats perifèrics (Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya) però estan començant a pujar més del compte en aquells països més estables com Itàlia i Bèlgica.

Quan fa gairebé un any vaig publicar els meus pronòstics per al 2010, augurava que els mercats borsaris anirien de més a menys però sincerament no m'esperava per a Espanya un daltabaix d'aquesta magnitud. Ara cal estar molt alerta per tornar a creuar l'Atlàntic ja que els preus de moltes accions espanyoles són en aquests moments una autèntica ganga!

Impressions del meu viatge al Brasil

En clau molt més optimista he tornat del meu tercer viatge per Brasil. Abans de començar permeteu dir que això de les brasileres és només un mite, almenys a la zona que estic visitant. Sento decebre algú però és així, en general la dona espanyola li dóna mil voltes a la brasilera encara que també és veritat que necessitaré molts més viatges per fer-me una idea més objectiva donat l'immens territori a explorar (8.500.000 km2).

En canvi, tal com estem fent les coses a Europa, on no tenim res a fer és en el terreny econòmic. Resumeixo el quadre Macro: taxa d'atur del 6,1%, creixement del PIB el 2010> 8%, inflació interanual repuntant més del desitjable al 5,4%, dèficit públic <3%> i superàvit de la seva Balança Comercial (Exportacions - Importancions).

Tenen un problema financer i greu: els sobra diners ... si si, ho heu llegit bé, els sobra diners, de manera que el Govern ha hagut de pujar des del 2% fins al 6% un impost sobre l'entrada de capitals de tipus especulatiu que només pretén aprofitar uns tipus d'interès del 10,75%.

Vaig estar a Sao Luis, capital de l'Estat de Maranhao al Nord-est de Brasil i allà es respira aire nou, un aire amb gust de com quan un es desperta il.lusionat al matí per un nou projecte que el té totalment fascinat.

La recent reunió del G-20 no ha fet més que oficialitzar el nou ordre econòmic mundial que protagonitzen la Xina, el Brasil i l'Índia. Aquest nou ordre mundial s'està dibuixant a traços gruixuts al pur estil impressionista i amb una paleta multicolor, en definitiva aquests països ens estan trepitjant, així de clar. Fins i tot Obama en el seu recent viatge per l'Índia ja la va definir com a país emergit. Brasil també ha superat aquest adjectiu i la carrera cap als primers llocs de la classificació de PIB no ha fet més que començar. Ja es diu que de la 8ª posició actual, Brasil passarà a ocupar el 5è lloc després dels mundials de futbol el 2014 i Jocs Olímpics del 2016.

Els que fan esport i competicions de llarg i dur recorregut saben que no hi ha millor sensació que la de sentir-se en els primers llocs poc abans del final d'una cursa. Aquesta és la situació en què Brasil es troba ara mateix.

En canvi, no hi ha pitjor sensació que quan les forces no donen més de si i t'envaeix un sentiment d'impotència quan vas veient passar tots els teus rivals. Aquesta és la situació d'Espanya.

Per estar entre els primers cal entrenar dur i no n'hi ha prou amb treballar per treballar. Això em recorda a un amic que nedava 3.000 metres diaris però no millorava ja que no entrenava la tècnica correctament i en conseqüència no nedarà mai bé. A Espanya es treballa molt però no som productius i romandrem així fins que canviem la nostra manera d'entrenar.

Què em va agradar del Brasil?

Al Brasil el vot és obligatori per llei i qui no la compleix no pot accedir a càrrecs públics i se li retira el seu passaport.

Bons professionals: Vaig tenir l'ocasió d'entrevistar amb els principals responsables de l'equivalent al nostre Foment i en general vaig quedar impressionat pel seu nivell de formació i professionalitat. Per fer-nos una idea, tenien dissenyats plans estratègics del seu Estat (equivalent a un dels nostres Estats Europeus) fins a l'any 2020 de manera que quedava clar que tenien marcat el camí a seguir per als propers 10 anys.

No sóc un expert en màrqueting però alguns empresaris que em van acompanyar al Brasil es van quedar gratament sorpresos pel nivell de construcció, professionalitat i rigor. Per facilitar la venda, construeixen uns impressionants pavellons on s'ubiquen dos o tres pisos mostra totalment moblats i equipats fins als últims detalls pels millors decoradors nacionals. A la sumptuosa recepció d'aquests pavellons s'exposen a més unes maquetes imponents del complex amb tota mena de detalls i hi sol haver un nombrós equip de venedors molt ben formats i entrenats per donar totes les explicacions necessàries al potencial comprador, com si es tractés d'una bona visita guiada d'un museu.

La rapidesa d'execució de les obres públiques no té comparació amb la nostra (si més no amb la de Catalunya, on tenim exemples esgarrifoses com són els 7 anys que han calgut per construir 8 km de l'autovia A2, concretament el tram de Caldes de Malavella a Fornells de la Selva). En el meu darrer viatge vaig veure sortir del no-res una autopista de més de 30Km, executada en menys de 3 mesos.

Flexibilitat: Els càrrecs mitjans de les empreses si cal treballen dissabtes i diumenges sense inmutar-se ja que saben que estan en un moment clau. No és com aquí, que hem perdut gairebé del tot la cultura de l'esforç i el treball i només ens reconforta saber que tenim un sou + / - fix. Quan treballes amb un ull mirant el rellotge i altre mirant a l'horitzó vol dir que et falta il.lusió i sense il.lusió és difícil involucrar-se. A més a Espanya no hi ha molts casos d'èxit empresarial sobre els quals prendre exemple, de manera que no hi ha moltes ganes de crear empreses. Aquí a la premsa l'única cosa que li agrada exemplificar són els Díaz Ferrán de torn, que acaba de perdre el control de part del seu patrimoni a favor dels creditors concursals. Per què no parlem més de l'èxit professional com el d'Amancio Ortega? Serà que el fracàs ven més que l'èxit? Suposo que així és, sinó els telenotícies no ens inundarien només de desgràcies.

Em fa l'efecte que a Europa estem fent el mateix que va fer l'orquestra del Titanic quan va tocar fins que es va enfonsar el vaixell però amb una gran diferència: ells sabien que el seu final estava a prop mentre que molts de nosaltres encara no ens n'hem assabentat.

Fins el 2007, la meitat de la humanitat ha viscut com en els anys de la «Belle époque». Podem estar segurs que sense mesures de calat i de fons passarem de ser un país submergente a un país submergit. Vivim en un món globalitzat al qual no podem donar l'esquena i en el qual només sobreviuran els que tinguin mirades més àmplies cap a l'exterior. Jo ja he començat a explorar aquest altre món i recomano que tothom ho faci "sin prisa pero sin pausa".

4 comentaris:

Gestió ha dit...

Qui ha sigut triatleta, sempre ho porta al cor, i no pot evitar referenciar els valors d'esforç, motivació i superació. Evidentment es poden aplicar en tots els àmbits de la vida i evidentment en l'econòmic. Una abraçada!

eenrich ha dit...

kernan, li he passat al meu germà i m'ha fet aquest comentari:
Te estoy escribiendo desde Punta del Este y compruebo la pujanza de Brasil, que tan bien describes en tu blog, por las crecientes inversiones de brasileños tanto en el sector residencial como en el campo.

Para esta temporada de verano se espera una mayor afluencia de turistas brasileños. Hasta hace poco los brasileños que se veían por aquí eran los supermillonarios que siguen teniendo sus buenas mansiones en propiedad. Ahora es la creciente clase media la que está ampliando la presencia brasileña en Uruguay. Los hoteleros y las agencias inmobiliarias (en cada esquina hay dos) están felices con ellos.

Me ha gustado mucho tu análisis.

Antonio EM

kernan ha dit...

Amand,

Qui millor per fer aquest tipus de comentari que un gran campio com tu!

Enric,

Pel que tinc entès, Uruguay també està tenint un gran creixement econòmic. El teu germà ja ha fet els seus deures en buscar nou horitzons!

Abraçada

Anònim ha dit...

Des de fa alguns mesos que ens estem desplaçant a Brasil per buscar nous horitzons i animem a la gen que ens hi acompanyi. Com molt bé descrius al teu article, l'ambient que es respira allà anima a treballar amb empenta amb la certesa que el mercat immobiliari té un dinamisme que no ha tingut aquí ni en els millors moments.

Brasil serà un dels països (de fet ja ho està sent) del segle XXI i no podem deixar passar la oportunitat de ser-hi.

Bona feina,

Ricard Ferrer